Apunts

A en Mel

Han passat com una ventada per les nostres vides durant els 50 anys que van del Concili Vaticà II fins ara. Basaven la seva dedicació –la seva fe, que deien– en l'aspecte de l'Evangeli que fa “estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”. També en el passatge de la dona adúltera “qui sigui net de culpa que tiri la primera pedra”. En un altre passatge essencial, l'expulsió del Temple dels mercaders que hi estan fent els seus negocis.

Els fascinava l'expressió “sepulcres blanquejats” i el passatge de la samaritana, la dona que poua aigua. I tota una colla d'anècdotes que reforcen l'esmentat corpus essencial que ells convertien en lluita activa a favor dels febles, contra l'acumulació de riquesa.

Obviaven les escenes paradoxals dins el conjunt. Quan els calia, passaven de les contradiccions a la simbologia.

No volien caure en les disquisicions meravelloses de Saramago, que vivien com a literatura. Tant li feia si va ser tangible la figura de Jesús Crucificat, si el personatge del natzarè era només versemblant, tant li feia la moneda romana esclavitzant del poble jueu. Tots els aspectes que s'escapaven de l'escolàstica en què van ser educats eren llençats al contenidor de les deixalles febles.

Rebutjaven taxativament els festins de l'Església romana, les vestimentes lluents i els banys de masses. Com el seu Jesús, vivien amb la gent del seu entorn, vestien com ells vestien, parlaven com ells, i estimaven com ells. Les seves cases eren les humils rectories enganxades a les esglésies d'on eren rectors o vicaris, obertes sempre. Això era el seu credo: viure com els més humils, prop de tot el poble, lliurats a una tasca anomenada “ser sacerdot”. El que sempre trobes al peu del dolor, de la pobresa.

Creien en l'aggiornamento, i es posaven al costat dels hippies reunits al centre ecumènic de Taizé, sota les tendes de debat i dins la gran església on celebraven missa junts els catòlics amb els protestants, els ortodoxos, i fins i tot els mahometans d'aquells anys setantes hereus del maig del 68.

Ells, els sacerdots com en Mel, havien sigut educats dins les doctrines d'aquell Papa tan estrany com el Blanquerna, tan sorprenent com Francesc d'Assís. El papa Joan XXIII, l'home que un dia va voler canviar el paper de l'Església en el món.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.