Cultura

Baudelaire, 200 anys

Dues traduccions de poetes celebren el bicentenari: ‘Les flors del mal’, a càrrec de Pere Rovira, i ‘Petits poemes en prosa’, versió de Joaquim Sala-Sanahuja

Baudelaire va ser multat i sis poemes van ser censurats per ultratge a la moral pública
En paraules de Baudelaire, el dandi és parent del pallasso i del bufó, i, com ells, una caricatura

Sembla que la grandeur no acaba de pair la modernitat d’un dels seus poetes més preclars. Charles Baudelaire podria circular per qualsevol discoteca interracial francesa o pels problemàtics banlieues, com no ho podrien fer els llepats de Macron i tots els seus ministres. Certament, el bicentenari del poeta llegendari, segons T.S. Eliot “el més modern en qualsevol llengua”, no ha acabat de reeixir, de la mateixa manera que el president va rebutjar que les despulles de Verlaine i Rimbaud anessin amb les d’altres poetes al Panteó. Pitjor per a ells!

La resta del món civilitzat saluda aquest prodigi i també la seva vida atzarosa i turmentada. La millor manera, al nostre país, ha estat la presentació de dues traduccions a càrrec de dos dels poetes més importants de la Generació dels Setanta. Quan els poetets acaparadors ens donaran un deu per cent del que ofereixen els gairebé seus avis? Pere Rovira ho fa amb una poderosa traducció i edició de Les flors del mal per a Proa, amb una impactant pintura de Gustav Klimt a la coberta. Encara més recent són els Petits poemes en prosa, que Joaquim Sala-Sanahuja ha recuperat per a Adesiara.

És un esdeveniment disposar d’aquests llibres fonamentals en edicions bilingües, sobretot perquè demostren l’actualitat del missatge desinhibit i trencador del poeta francès, un geni de la poesia de tots els temps, que en la nostra llengua només podria competir amb Verdaguer, amb tota la distància que calgui.

Per a la nova edició, Sala-Sanahuja ens diu: “Charles Baudelaire va escriure els poemes en prosa, aplegats pòstumament sota l’epígraf de Petits poemes en prosa –i amb el subtítol de L’spleen de París–, paral·lelament a Les flors del mal. Aquests “poemes” no es van publicar junts fins després de la seva mort, poc temps abans de la caiguda del Segon Imperi, l’any 1870. Una mateixa sensibilitat recorre totes dues obres, sens dubte les més importants de la producció del poeta. La data de publicació en volum dels Petits poemes en prosa, tardana i pòstuma, i el moment històric, el final del regnat de Napoleó III i la proclamació de la Segona República, moment transcendental en la història de França, van llevar a aquesta obra una part del protagonisme que havia conegut Les flors del mal vint anys abans, però la posterioritat l’ha posat al lloc preeminent que li corresponia. Sense l’enlluernament del vers, però també sense les seves constriccions, el poema en prosa de Baudelaire va guiar moltes de les innovacions estètiques del segle XX amb una sensibilitat finalment despullada de les belles draperies del vuitcents.” Convé contextualitzar les dades vuitcentistes perquè sense Baudelaire i les seves revolucions estètiques, però també sexuals i addictives, no s’entendrien la majoria dels fenòmens i moviments de la modernitat.

Pere Rovira, que fa dos anys ja havia preparat El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència, de Baudelaire –també per a Proa– recorda que quan la primera edició de Les flors del mal es va publicar, el juny del 1857, el poeta tenia 36 anys i se’n van imprimir 1.100 exemplars. El títol final va ser d’Hippolyte Babou. Per precaució, el mateix poeta es va defensar dient que havia actuat com un “perfecte comediant”, adonant-se dels problemes que tindria amb els moralistes i els catòlics, quasi tan nefastos per a la cultura moderna com els comunistes. Les dues primers estrofes del poema Al lector il·lustren millor que ningú la seva percepció de la realitat: “La bestiesa, l’error, el pecat, l’avarícia / ens maltracten els cossos i ens ocupen les ments, / i alimentem els nostres gentils remordiments, / igual com els captaires nodreixen la immundícia. // Els pecats són tossuts; les recances, astutes; / ens fem pagar a bon preu les nostres confessions, / i alegrement tornem al fang dels carrerons, / creient-nos que amb vils plors rentem les coses brutes.” O els tres últims que el clouen: “Però enmig dels xacals, les gosses, les panteres, / els escorpins, els micos, les serpents, els voltors, / els monstres udolants, reptadors, clapidors, / en el nostre corral de vicis i quimeres, // n’hi ha un més pervers, més immund, més deforme! / Encara que no faci ni grans gests ni un gran crit, / tot el que hi ha a la terra vol veure-ho demolit / i el món s’empassaria amb un badall enorme; // és el Tedi!, amb l’ull moll, però sense plorar, / somia cadafals, fumant el seu narguil. / Ja el coneixes, lector, aquest monstre subtil, / hipòcrita lector, mon semblant, mon germà.”

La profunditat i la barreja de sentiment amb actitud han fet d’aquesta col·lecció de poemes un referent de les nostres vides, on tornar sempre, en diferents circumstàncies, en diferents edats. Sobre els Petits poemes en prosa, Sala-Sanahuja ens situa: “Més enllà del flâneur, la poètica de Baudelaire entronitza també una altra figura, probablement derivada d’aquest darrer. És el dandi. «Desferra de les grans civilitzacions desaparegudes», en paraules de Baudelaire, el dandi és parent del pallasso i del bufó; i, com ells, una caricatura, la caricatura de l’ésser sublim, «el darrer esclat d’heroisme en les decadències». Igual que el pallasso i el bufó, el dandi pertany al món de les deformacions com la caricatura, un invent d’aquell temps. Exageradament elegant, dissident en l’exageració, es fa veure pels passages portant amunt i avall, per exemple, una tortuga lligada a un cordill, com si passegés un gosset. En el seu inútil llampurneig, el dandi encarna el tema de l’aurèola perduda, un tema central en l’estètica de Charles Baudelaire. El dandi és la personificació d’allò sublim, però sense l’aurèola. El dandi és, com dirien els americans, «un perdedor»: ha perdut l’aurèola. I és en el registre de la pèrdua que Baudelaire en fa un heroi. Juntament amb el dandi, dues figures més il·lustren aquest tema de l’aurèola perduda: el drapaire i el poeta. En una societat abocada a la producció industrial i a l’encimbellament del capital, tots tres són tipus marginals, improductius, que viuen de les deixalles de la societat, del rebuig, del sobrant. Marginals, han trobat en els replecs d’una societat indiferent el seu espai de llibertat, el darrer, tot acceptant que hi haurà sempre un espai imaginari enllà d’enllà, un espai ideal que els pertany a ells.” Dandi, poeta i drapaire, Baudelaire condensa l’esperit del maleït que tots som. A l’agost del mateix any de la publicació de Les flors del mal, es va celebrar un procés judicial en contra, i el poeta va haver de pagar una multa de 300 francs i la censura va suprimir sis poemes, acusats d’ultratge a la moral pública. Finalment, es publicà la segona edició el 1861, on queden abolits els poemes censurats, tot i que hi afegiria una secció amb trenta de nous.

Avui, els nous inquisidors segurament acusaran el poeta de misogínia, enaltiment de la prostitució, inductor a les drogues i enemic de tota mena de constitucions i dogmatismes feministes. Els versos els tenim encara subvertint l’infern.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Manel actuarà a la Mirona de Salt davant 1.000 persones

Salt

Els Castellers de Vilafranca reprenen els assajos aquest divendres després de més d’un any d’aturada

Vilafranca del Penedès

Planter musical

BARCELONA

L’Alt Empordà farà visitables virtualment 65 monuments

VENTALLÓ
Fernando Trueba
Director de cinema

“Somio molt en els guions i les pel·lícules”

Barcelona

Les Bernardes reivindica Tino Casal com a pintor, escultor i dissenyador

salt
art

Torna la Nit dels Museus de Barcelona

CINEMA

‘Poppy Field’, premi Talents del D’A Film Festival

Els sons cubans prenen la Sala 11 del Festival D’Primavera de maig

Girona