Societat

Res de pit i cuixa, el règim imposava pudor als artistes

Amb una Església reforçada i amb tot el poder per fer i desfer al seu abast, la institució es va alçar com a sentinella dels bons costums i la decència. Així, els teatres del país es van veure obligats a programar les companyies procedents de Madrid que oferien la mateixa programació per tot l'Estat, majoritàriament sarsueles i clàssics espanyols. Les sales de ball, que en plena postguerra eren la principal diversió de les classes populars, sovint eren motiu de la més estricta vigilància. Però justament, en un moment de dificultat econòmica, la necessitat de distracció era molt gran i els teatres del Paral·lel van viure una revifalla. No cal dir que els espectacles de revista i music hall passaven per la més estricta censura. Els censors revisaven els llibrets dels espectacles amb lupa, així com el vestuari, que no podia mancar al decor. Seguint la ley de vagos y maleantes quedava regulat el transvestisme. Els actors podien sortir a escena disfressats de dona sempre que, en acabar el xou, sortissin a saludar ja vestits d'home. Ara bé, tot aquest embolcall púdic no era res més que això, un embolcall, i a la pràctica les faldilles pujaven i els escots baixaven. Una bombeta vermella situada entre bambolines avisava de la presència d'un censor a escena i aleshores tot es tornava, per art de màgia, decorós i decent. Les batudes, com és d'esperar, eren també habituals en els teatres del Paral·lel, sobretot en moments especialment delicats, com ara les visites de Franco i la celebració d'esdeveniments assenyalats, com per exemple el XXXV Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona.

Al cinema, la Junta Superior de Censura de Salamanca, creada el 1937, i el Gabinete de Censura Cinematográfico, amb seu a Sevilla, s'encarregaven de controlar i retallar totes les produccions cinematogràfiques seguint la moral franquista. El Gabinete s'ocupava específicament de les estrangeres. No cal dir que amb les procedents de Hollywood, amb les seves estrelles mig nues, les oficines treien fum. Els cartells que es penjaven als cinemes del país també havien estat retocats, s'esborraven els escots (una de les obsessions dels censors) i es cobrien altres parts impúdiques del cos femení. Com en el cas del teatre, feta la llei, feta la trampa. Els directors del país van saber contornejar les prohibicions, igual que cantants i escriptors, a còpia d'enginy i d'ironia. Un cas evident d'això són La pell de brau, de Salvador Espriu, que va superar la censura malgrat el to crític, i les cançons reivindicatives de Quico Pi de la Serra, com ara la famosa Verda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Síndic de Greuges torna a demanar al Parlament una comissió d’investigació sobre els abusos sexuals a l’Església

barcelona

La Comissió Delegada per a la Covid-19 no avança en l’eliminació de restriccions

barcelona
el temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Cel serè amb inversió tèrmica durant el matí

Barcelona

Espanya suma 253 nous morts per Covid-19 i supera els 9 milions d’infectats amb 305.432 més

barcelona

Tornen a tancar el pas fronterer del Coll de Banyuls

espolla

La filòsofa i activista feminista Judith Butler, guardonada amb el Premi Internacional Catalunya 2021

barcelona

Educació declara 6.556 positius més, amb 129.852 persones aïllades i 208 grups confinats

barcelona

La Guàrdia Civil confisca tests d’autodiagnòstic de drogues i embaràs no autoritzats en comerços de Reus i Tarragona

Cambrils

L’Església admet que té un miler de béns a tot l’Estat que no li pertanyen i es compromet a tornar-los

MADRID